19 de mayo de 2009

Un artícle d'opinió sobre la Universitat

Molts de vosaltres coneixeu el meu passat político-sindical. Doncs bé... m'han demanat un artícle d'opinió sobre Bolonya i la seva aplicació. Serà presentat, juntament amb d'altres, a una roda de premsa que es farà la setmana vinent, així que és possible que em veieu per la TV.

Aquí teniu el text íntegre de l'article:


“ESO sí, però no així”, cridavem els estudiants fa anys quan l’Educació Secundària Obligatòria va ser menyspreada en forma de retallada de presupostos i, per tant, en retallada del nombre pedagogs, logopedes i altres terapeutes que els centres educatius posàven a la disposición de nosaltres, els i les estudiants.

“Bolonya sí, però no així” seria el que els i les estudiants haurien de cridar ara. I a aquest crit ens hauríem de sumar els professors de tots els centres universitaris de Catalunya.

Sóc conscient de que afirmar que “Bolonya sí” pot sonar estrany en aquests dies, però l’integració de les universitats espanyoles en l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és el que molts de nosaltres veniem reclamant des de fa anys. La homologació dels nostres títols i la capacitació dels nous professional per a que poguéssin treballar en qualsevols dels països que confomen la Unió Europea.

Amb aquesta voluntat va nèixer el tractat de Bolonya. I amb aquesta voluntat s’ha fet la implantació del tractat al nostre país. Ara bé: si la voluntat és la correcta, per què sorgeixen les crítiques i els estudiants acaben al carrer?

En primer lloc, es parla de la privatització de la Universitat. Com a estudiant, sempre he desitjat un ensenyament de qualitat. Això mateix és el que intento posar en pràctica en les meves pròpies classes. Com a ciutadà, reclamo un ensenyament de qualitat i ben gestionat. Que, amb els impostos que totes i tots paguem, es faci el màxim possible, que s’aprofitin els recursos al màxim. El finançament de la Universitat és un pastís petit que s’ha de repartir tan bé com sigui possible. Si això implica que persones amb grans coneixements de gestió i voluntat de servei públic estiguin gestionant la Universitat i que aquesta gestió sigui similar a la d’una empresa privada, hi estic d’acord. Però això no és mercantilitzar ni privatitzar la Universitat, no creieu?

A continuació es parla de la relació entre la Universitat i les empreses. I la filosofia es resumeix en “Empreses fora de la Universitat”. Sóc enginyer en informàtica per la UPC. Sóc professor associat a la UPC. Treballo a una empresa privada. Gairebé tots els i les estudiants de carreres tècniques com la meva hem acabat treballant a una empresa privada. La relació entre la Universitat i les empreses ha d’existir, ja que els i les estudiants acabaran treballant en una empresa que, possiblement, els haurà conegut a la pròpia Universitat.

La presència de les empreses i d’altres institucions als Consells Socials i a d’altres òrgans de les Universitats és poc menys que imprescindible per a que la Universitat estigui dotada d’un caràcter més social, més realista i menys acadèmic. Per a que els i les estudiants coneguin quina és la realitat d’allò que es trobaran quan surtin al món laboral i comencin a exercir la seva professió. Si s’estableixen els canals adients, les empreses poden col·laborar en aquesta tasca.

Tinc docència assignada a una facultat on, cada any, es promouen unes jornades en les que les empreses poden anar a mostrar què fan i en les que els estudiants s’apiloten per a portar-lis els seus currículums. Molts dels meus companys de classe van trobar la seva primera feina com a enginyers d’aquesta manera. En d’altres facultats existeix una bossa d’ocupació en les que les empreses sol·liciten estudiants per als seus processos de selecció de personal. També hi ha empreses en les que els estudiants poden fer el seu projecte de final de carrera com a becaris. Molts continuen la seva vida laboral en les mateixes empreses.

Sincerament, no crec que les empreses hagin d’estar fora de la Universitat, però sí crec que s’ha de canalitzar de manera apropiada i responsable la seva participació. Les empreses han (hem) de participar de la vida universitària aportant la visió del món empresarial i laboral. Les empreses no han (hem) de decidir què conténen els plans d’estudi, perquè la Universitat ha de donar una formació prou generalista com per a cobrir un gran ventall de possibilitats. Però sí han (hem) de ser capaços d’informar què “es cou” fora de l’altre temps anomentat “endogàmic món universitari” i suggerir responsablement la inclussió d’un o altres aspectes a la formació dels i de les estudiants per a fer el seu ensenyament més competitiu.

I aquesta competitivitat, ben entesa, és el tractor que ha de portar endavant a un país. És allò sobre el que s’han de sentar les bases de la nova economia. Només amb programes de recerca impulsats des de l’Universitat és quan es podran generar idees brillants. I només amb empreses que les monetitzin, la recerca feta a la Universitat serà d’aplicació i no quedarà escrita i morta en forma de tesi doctoral. Així, mitjançant la transferència de tecnologia, podrem entre tots assolir la funció de recerca de la Universitat.

Per últim, una de les crítiques que es fan a l’aplicació de Bolonya és: “per culpa de Bolonya no puc estudiar i treballar alhora”. Bé. És que no has de traballar. Ets estudiant i aquesta és la teva feina. El país està invertint en tu per a que puguis aportar tant com siguis capaç a la teva societat en el futur. L’avaluació continuada, la presencialitat a les classes... són eines per a garantir un millor aprenentatge. Jo mateix vaig ser estudiant treballador i havia de saltar-me classes i anar de mal humor a d’altres per haver dormit poc. Els meus amics poden donar fè d’això.

Però si es tracta d’aplicar Bolonya, vull que les nostres universitats estiguin al nivell dels països nòrdics. Amb una política de beques amb les que no calgui que els estudiants treballin per a poder-se pagar la carrera. L’educació universitària ha de ser selectiva, però en funció de la capacitat de cada persona, no de la capacitat de la butxaca dels seus pares. Amb una correcta política de beques, amb un correcte finançament de les Universitats, amb salaris dignes per als recercaires i els professors (que cobren molt més a l’empresa privada) i beques decents, el potencial que desenvolupariem com a país seria realment espectacular. Les idees estan: les tenen els estudiants. Falta qui les vulgui finançar.

En definitiva: Bolonya sí, però amb una millor gestió dels recursos, amb la participació responsable de les empreses a la Universitat, i amb una política de beques que sigui parella a la que apliquen els països de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior en el que ens volem integrar.

1 de mayo de 2009

Políticos (y consultores)

Una conversación que mantuve ayer por la tarde me hizo recordar un gran chiste, dicen que inspirado en hechos reales:


Cierto político de determinado partido tuvo un ataque de ansiedad. El ataque lo llevó al hospital y el hospital lo derivó a un psicólogo y, éste, a un psiquiatra. El psiquiatra le dijo que su problema era que sufría mucho stress y que se cogiera una semana de vacaciones en una casa rural donde le hicieran trabajar, porque no podía estar sin hacer nada.

Dicho y hecho. Nuestro político se fue directamente a una casa rural y, tras presentarse, empezó a demandar trabajo. El granjero le ofreció una horca y un montón de estiércol para extender sobre un campo, indicándole que tenía trabajo hasta el día siguiente.

A los pocos minutos, el político vuelve a ver al grajero y le dice que ya ha acabado de extender el estiércol, que necesitaba hacer algo más "físico", porque necesitaba cansarse. Así pues, el granjero llevó al político a su granja de pollos, indicándole que debía llevar 1000 pollos al mercado provincial dentro de 3 días y que necesitaba sacrificarlos. Le ofreció al político un cuchillo para que los fuese degollando y le dijo que no se preocupase por ir rápido, que había tiempo de sobras.

Hora y media más tarde, con el trabajo finalizado, el político fue a ver otra vez al granjero y a pedirle más cosas para hacer. Éste se quedó pasmado por lo rápido que el político había acabado con los 1000 pollos y le dijo que ya sólo le quedaba una cosa más para hacer a lo largo de la semana y era clasificar un gran montón de patatas en buenas y malas para llevarlas al mercado o dejarlas como alimento para el ganado.

El político entró en el recinto donde estaban almacenadas las patatas contento y no se le volvió a ver ese día.

Pasaron 2, 3, 4 días y, finalmente, el granjero decidió entrar a ver si al político le había pasado algo. Se encontró con el político con una patata en cada mano y con todo el trabajo aún por hacer.

El granjero le preguntó: "Oiga, pero... si usted ha hecho toda esa cantidad de trabajo en un momento, cómo es que no ha podido ni empezar con las patatas?"

Y el político, aún con una patata en cada mano, le contestó "Mire... es que yo, de esparcir mierda y de cortar cabezas, lo que quiera. Pero esto de tomar decisiones lo llevo muy mal".



Corre una versión del chiste cuyo protagonista es un consultor :)